Instruments Musicals a l’Edat Antiga



     La
música grega i romana, cap el segle V a.C., estava molt unida a la
literatura, i de fet depenia força de la paraula; fins i tot els
discursos literaris anaven acompanyats de la lira. L’adjectiu
“lyricá” (lírica) servia per a indicar que els poemes es
cantaven al so de la lira. En totes les obres líriques i dramàtiques
hi havia música; el cor, en el teatre grec, era l’encarregat de
transmetre la idea de l’autor al públic, i això ho feia
mitjançant la declamació, el cant, la dansa i els instruments
musicals: els aulós, les flautes de pan i les

lires.
Les lires i cítares eren més apreciades que els instruments de
vent; aquests estaven dedicats al culte a Dionís (sobretot els de vent fusta) i també militar (com els de vent metall); en canvi els de corda eren instruments de més categoria. La lira estava associada al culte del
déu Apol·lo; segons la
mitologia, el déu Hermes la va oferir a Apol·lo i a Orfeu com a
símbol d’expressió poètica.



    Però els orígens
de la lira els hem de buscar en el món Sumer (Mesopotàmia), on
s’han descobert lires a les tombes reials d’Ur (de 2.800 anys aC.); aquestes eren grans i estaven decorades amb la forma d’un animal
sagrat (el toro) a la caixa de ressonància. Les lires podien ser
simètriques o asimètriques segons la inclinació dels braços de
l’instrument; la que veiem al dibuix és asimètrica:



Lira sumèria de l’Estàndard d’Ur, panell de la Pau. Mosaic sobre fusta trobat a Ur, actual Bagdad. Actualment es pot veure al British Museum, Londres.

Un altre instrument important de l’edat antiga era la cítara. La cítara
era l’instrument nacional de la Grècia antiga. Derivada de la
lira, però de més grans dimensions
, la cítara, anomenada “kithara” a l’antiga Grècia, apareix en els escrits
d’Homer, com en tenim un exemple en aquest fragment del cant I de
la Ilíada (s.VIII a. C.): “Tot el dia, fins la posta de sol, van
celebrar el festí; i ningú no es va quedar sense la seva ració, ni
va faltar la bonica cítara que tocava Apol·lo, ni les Muses que amb
dolça veu cantaven alternant”.

    
La
cítara va tenir també un gran prestigi a Roma; Neró (37-68),
emperador romà, n’era un gran afeccionat tot i que, segons explica
C. Suetoni, no era gaire dotat per aquest art. És molt conegut
l’episodi de l’incendi de Roma, que Neró contemplà tot cantant
amb una cítara des del cim d’una torre.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.